El Festival d'Eurovisió i els conflictes internacionals

La Biblioteca de Sarajevo, incendiada durant la guerra

El conflicte d'Ucraïna no és pas el primer que interfereix d'alguna manera en el Festival d'Eurovisió. El debut de Bòsnia Hercegovina al Concurs, l'any 1993, va tenir lloc en plena guerra civil al país. Tots contra tots. Milícies d'una i altra ètnia lluitant entre sí per imposar la seva llei en els territoris que havien compartit en pau fins a aquell moment, malgrat que l'exèrcit iugoslau ja s'havia retirat de Bòsnia un cop acceptada la independència del país, un any abans. Sarajevo, enclotada al peu de les muntanyes que havien acollit els Jocs d'Hivern de 1984, va ser assetjada durant quatre anys per una pluja de bombes que la va mantenir aïllada de la resta del món. Un túnel clandestí que travessava la pista de l'aeroport internacional de la ciutat era l'única porta de sortida per travessar les muntanyes i anar a buscar provisions per garantir una subsistència sota mínims i en un clima de terror. Zlata Filipovic escriu aleshores el seu famós diari, un testimoni a l'estil del d'Anna Frank amb la diferència que ella, la Zlata, va poder sobreviure. La votació del jurat bosni al Festival de 1993 serà recordada probablement com el moment més emotiu de tota la història del certamen. Sarajevo, assetjada. Una connexió telefònica molt deficient d'un minut i 56 segons. Quan Fionnuala Sweeney, la presentadora del concurs, va anunciar el torn dels bosnis, el públic present al Green Glens Arena de Millstreet els va donar la benviguda amb una sonora ovació. El so s'acoplava; costava d'entendre el que deia el portaveu. Fionnuala va necessitar que els supervisors de la UER li confirmessin que Turquia havia rebut 2 punts. Bòsnia n'havia donat un de sol a Eslovènia; cap a Croàcia. Els croats de Bòsnia eren una de les parts combatents; les seves milícies van destruir el famós pont medieval de Mostar.

Votació de Bòsnia Hercegovia al 1993 (Youtube)

Stephane & 3G

Al 2009, Geòrgia es va retirar del Festival, que aleshores li tocava organitzar a Rússia. Tres mesos després de la victòria de Dima Bilan a Belgrad, l'exèrcit georgià actuava contundentment per esclafar uns atacs protagonitzats per milícies prorusses d'Ossètia del Sud, regió que, juntament amb Abjàssia, es va autoproclamar independent de Geòrgia al 1991. Segons va interpretar la Unió Europea en aquells moments, Geòrgia va actuar de manera desproporcionada, cosa que va originar un enfrontament amb les forces de pau que hi havia a Ossètia i que integraven militars russos, ossetis i també georgians. Igual que ara en el cas d'Ucraïna, Moscou va interpretar que Geòrgia amenaçava la població russa d'aquell territori i va engegar una campanya militar en territori georgià, agreujant encara més la crisi. La UE també va condemnar aquella incursió. La crisi militar va durar pocs dies, però va desencadenar una nova etapa en l'enfrontament diplomàtic entre els dos estats, perquè poc després de l'escalada bèlica, Moscou reconeixia la independència d'Ossètia del Sud i d'Abjàssia. Amb aquest escenari, la televisió georgiana va escollir Stephane & 3G per representar-la al Festival d'Eurovisió que s'havia de celebrar l'any següent en territori rus. El tema amb què ho haurien fet tenia un títol que la UER va interpretar com a encobertament polític i va obligar els georgians a canviar-lo: We don't wanna put in, que pronunciat vé a sonar el mateix que We don't wanna Putin. El tema venia a ser una crida a l'optimisme; a deixar enrere tot el que generava males vibracions; We don't wanna put in, les males accions s'estan carregant el ritme, resava la tornada, on el put in realment no encaixava gaire a nivell gramatical. La televisió de Geòrgia es va negar a fer cap canvi i, davant la negativa de la UER, va anunciar que es retirava del show. 

Bandera de Nagorno Karabaj

Ara fa 2 anys, quan Azerbaijan va organitzar el Festival, la delegació d'Armènia va decidir no prendre-hi part en considerar que no se'ls havia garantit ni la seguretat personal ni que el públic no els escridassés durant la seva actuació. En el rerefons, la República de Nagorno Karabaj, poblada majoritàriament per armenis però que des de l'època soviètica havia estat adscrita a Azerbaijan. Quan es va desintegrar l'URSS, Armènia va recolzar un moviment secessionista a la regió, cosa que va obligar les autoritats de Baku a suspendre l'autonomia de Nagorno Karabaj. La regió organitza un referèndum amb què es certifica el 'sí' a la independència, que només reconeix Armènia. Començaven les matances d'armenis en territori azerí i l'ocupació de Nagorno Karabaj per part de l'exèrcit armeni, per protegir la població local. Baku continua exigint la retirada de tropes da'llò que considera com a territori propi mentre Armènia i Nagorno Karabaj reclamen que es reconegui la independència de la petita república, proclamada al 1991.

We don't wanna put in (Youtube)

Aline Lahoud (Font: TF1)

Al 2005, el Líban va estar a punt de debutar al Festival. Ja havien triat representant i cançó, una balada en francès interpretada per Aline Lahoud, Quand tout s'enfuit, però Téle-Liban no estava disposada a complir les regles d'Eurovisió. A causa del conflicte permanent amb el seu veí del sud, Israel, la televisió local va anunciar que podia garantir que emetés l'actuació de Shiri Maimon, ja que la llei local prohibeix informar sobre qualsevol cosa relacionada amb la promoció d'Israel. El sud del Líban és, per al govern hebreu, base de reclutament i d'operacions del terrorisme islamista. La milícia xiïta Hezbolà, per exemple, opera des d'allà. Es tracta d'una àrea en permanent estat de guerra, amb coets llençats sobre territori israelià i atacs de l'exèrcit hebreu contra suposats objectius terroristes. Quan la UER va recordar a Téle-Liban que participar al Festival implica haver de retransmetre les gales íntegrament, les autoritats libaneses van decidir retirar-se del concurs. Aline Lahoud, de 27 anys, és filla de Salwa Al Katrib, cantant de molt èxit tant al Líban com a la resta del món àrab, desapareguda al 2009. La jove, que també és actriu, ha guanyat nombrosos premis internacionals i ha estat participant en l'edició francesa del talent show de TF1 The Voice d'enguany, d'on recentment ha quedat eliminada. La presència d'Israel al Concurs també ha estat un obstacle per al Marroc, que només hi ha participat un sol cop, al 1980, any en què els hebreus no hi van ser perquè la celebració del certamen coincidia amb la festa nacional en què homenatgen les víctimes de l'Holocaust.

Quand tout s'enfuit (Youtube)

La Famagusta turística, tancada i protegida per Nacions Unides

Les relacions eurovisives de Grècia, Turquia i Xipre sempre han estat enterbolides per la situació que es viu a l'illa mediterrània, enquistada des de 1974. Aquell any, la dictadura dels Coronels que governava Grècia va impulsar un cop d'estat contra el president xipriota Makarios. La idea final era aconseguir l'annexió de l'illa a Grècia, cosa a la qual s'oposava la població turca de Xipre, que representa aproximadament un terç del total. La crisi generada pel cop va fer que Ankara hi enviés l'exèrcit i ocupés el nord de Xipre per protegir la població d'origen turc. Començaven els desplaçaments forçats de població; grecs foragitats del nord i turcs que es veien obligats a marxar del sud, habitat majoritàriament per greco-xipriotes. La presència turca al nord de l'illa va fer que al 1975 es constituís una mena d'estat federat que autoproclama la seva independència al 1983. Només Turquia el reconeix. De fet, la República Turca del Nord de Xipre sobreviu gràcies a les injeccions econòmiques que li arriben des de Turquia, malgrat que vol potenciar-se com a destí turístic costaner. La seva costa, de fet, ja era un important centre d'estiueig abans de la crisi de 1974. Aquí hi ha la ciutat de Famagusta, potent enclau turístic que actualment és una ciutat fantasma. Els grecs desplaçats del nord reclamen poder recuperar les cases i els negocis de Famagusta que es van veure forçats a abandonar: hotels, restaurants, discoteques... Com a solució salomònica, les Nacions Unides varen decidir mantenir absolutament tancada la ciutat, i protegida pels Cascos Blaus, fins que no es resolgués el problema de la partició de l'illa en dos. La República Turca del Nord de Xipre funciona amb prefixe telefònic turc i va participar en la primera edició del Turkovision, celebrat al 2013.

Paparizou va aconseguir l'únic 12 de Turquia per a Grècia

Aquesta situació política, òbviament, sempre s'ha reflectit al Festival: Xipre hi va debutar al 1981 i des d'aleshores, només ha votat 2 cops a Turquia; la primera, al 2003! (8 punts a Sertab Erener) i la segona, al 2004 (4 per als amfitrions). Aquell mateix any, Turquia votava per primer cop Xipre: un sol punt per a Lisa Andreas. Després, només l'ha votat un cop més: 4 al 2008 (Evdokia Kadi). La relació entre turcs i grecs ha estat un pèl millor. Grècia va debutar al 74 i Turquia, al 75, però els primers punts d'un cap a l'altre no arriben fins al 1988. En aquella ocasió els turcs van atorgar 3 punts als grecs. Grècia no va votar Turquia fins al 1997: 7 punts. Turquia ha votat Grècia 12 cops (només un 12, per a Helena Paparizou al 2005, i un 10 per a Sakis Rouvas al 2004). En total, els turcs han atorgat 67 punts als grecs en tots aquests anys. El grecs, només han votat 5 cops a Turquia (33 punts en total), essent la millor puntuació al 2001 (10 punts per Sedat Yüce. A Serbab només li'n van donar 7) La millor relació eurovisiva entre aquestes 3 països és la que mantenen Grècia i Xipre, que s'intercanvien el 12 des de 1997. Xipre ha votat Grècia sempre que n'ha tingut la possibilitat. Grècia només ha fallat un sol cop; va ser al 1983 quan no va atorgar ni un sol vot a la candidatura xipriota.

Portada del disc de Calvário

Portugal va debutar a Eurovisió al 1964. El representava António Calvário amb el tema Oração. No va aconseguir ni un sol vot. El país, en aquells moments, vivia sota la dictadura de Salazar. Portugal i Espanya eren aleshores els reductes del feixisme en el marc d'una Europa democràtica que havia aconseguit aixecar cap després del terrabastall que suposà la II Guerra Mundial. En el Festival del 64, que es va celebrar a la sala de concerts del Tívoli de Copenhaguen, es va escenificar una protesta contra les dictadures ibèriques. Després de l'actuació de la suïssa Anita Traversi, un espontani va saltar a l'escenari amb una pancarta on es feia una crida al boicot a Franco i a Salazar. Van ser uns segons de desconcert; el manifestant va ser rebut per algun tímid xiulet i la remor creixent del públic. El realitzador del programa va canviar immediatament d'imatge i va punxar una estàtica del marcador, que òbviament encara estava amb totes les caselles a zero. De sobte, so de corredisses amunt i avall. Quan agents de l'ordre van desallotjar l'individu de la sala, la presentadora del show, Lotta Waewer va poder continuar per donar pas al belga Robert Cogoi. Resultat del boicot o no, o potser per raons de qualitat musical, el cert és que Calvário i els espanyols TNT van fer un pèssim paper en aquella edició. Si Calvário es quedava a zero, els representants de TVE només van aconseguir un sol punt, atorgat pel jurat italià. Era el quart cop que Espanya participava a Eurovisió i quart cop que passava amb més pena que no pas glòria per l'escenari del Festival: 8 punts al 1961, cap al 62, tan sols 2 al 63 i a Copenhaguen'64, només 1. Malauradament no es conserven les imatges d'aquell intent de boicot. Els estudis de la televisió danesa varen patir un incendi on es va perdre tot el material videogràfic d'aquell Festival. Només hi ha uns quants segons corresponents a l'actuació de la italiana Gigliola Cinquetti, que en va ser la guanyadora. Sí que es conserva, però, la gravació radiofònica, que es pot consultar a través de Youtube.

Àudio de l'actuació de Suïssa al 1964 (al minut 4.08, el manifestant)

Cartell d'Eurovisió'69, fet per Dalí

La dictadura de Franco va organitzar el Festival de 1969; l'únic que s'ha fet per ara a l'Estat espanyol. Àustria es va negar a participar-hi com a mesura de protesta. Espanya vivia els darrers anys de la dictadura; en feia 30 que havia acabat la Guerra Civil, de manera que molts joves d'aquella època no havien viscut ni la República ni el conflicte armat; tan sols la repressió del règim. Un règim que, malgrat la mà de ferro, volia oferir una cara amable al món per rebaixar la intensitat de les crítiques. Molts d'aquells joves van encapçalar un moviment intern de reivindicacions democràtiques des de diferents àmbits; l'obrer, l'universitari, l'artístic... Joan Manuel Serrat ja havia desafiat el règim l'any abans negant-se a anar a Eurovisió si no era cantant en català. Al gener de 1969, la policia va detenir un jove estudiant de Dret de la Complutense de Madrid; Enrique Ruano, militant d'esquerres. Després dels interrogatoris, va aparèxier mort, estavellat al pati d'un edifici de la capital on la policia hi havia anat a fer un registre. L'havien dut amb ells amb l'esperança que confessés amagatalls. El règim va dir que el jove s'havia llençat per una finestra intentant fugir; era la propaganda orquestrada pel ministeri d'Informació, que aleshores conduïa Manuel Fraga. L'oposició democràtica, i l'autòpsia que se li va fer molts anys després, no hi van donar crèdit. Com a senyal de protesta es varen convocar vagues universitàries que, junt a les dels obrers, van posar al límit la dictadura. El règim es va veure obligat a decretar l'estat d'excepció, que suposava suspendre les escassissímies llibertats de què gaudien els ciutadans en aquells moments. Tan sols el Festival d'Eurovisió va fer que Franco decidís anul·lar l'estat d'excepció, tan sols 5 dies abans del certamen. Quan Laura Valenzuela estava a molt pocs segons de donar la benvinguda al món com a amfitriona del concurs, el realitzador li anunciava que acabaven de rebre una amenaça de bomba. Però no hi havia temps; l'únic que podia fer era creuar els dits i sortir a l'escenari del Teatro Real per presentar el show.